Júlia

Cinc minuts abans de sortir els nens de l'escola, des d'una distància prudencial, la Júlia observava als pares i mares arribant a les portes del pati. Xerraven en petits grupets i es donaven l'esquena entre ells.  En començar un nou curs, a la Júlia li  resultava senzill de reconèixer cares noves. Persones que quedaven excloses d'aquelles rotllanes de pares i mares que, en la desesperant espera abans no xiscla la sirena, es feien l'orni i fixaven la seva mirada en l'edifici de l'escola o en la pantalla del seu mòbil.

En obrir les portes, el bidell saludava als coneguts i contestava educadament als desitjos de bona tarda. La Júlia no havia entès mai les presses que tenien els pares per entrar a l'escola i prendre posicions en la primera línia.  Es preguntava, si aquell gest il.lusionava als seus fills. En tot cas, ella continuava en el que anomenaria segona fila, més semblant a la rereguarda que cap altra posició avançada.

Des de la distància, es permetia fer de guaita. Repassava, una per una, el gest i posat de les persones que tenia al davant. Els qui portaven la bossa amb el berenar dels nens, els solitaris, els qui continuaven xerrant en colla; qui vestia de trajo i corbata, vestit o tan mudada que semblava anar de festa major. Avis, iaies, germans grans. Pares, mares, homes i dones casats, amb o sense parella, divorciats o divorciades. Un conjunt de la societat amb un denominador comú: portar els nanos a la mateixa escola.

 La Júlia es despertava del seu ostracísme quan l'assaltaven els seus fills.

• Què ens has dut per berenar ? li preguntarien els nanos.
• No se tiene que decir bona tarda primero ? Como fué vuestro dia en el cole?
• Bé. Què ens has dut? Podem anar a comprar cromos?

Per evitar aquestes respostes curtes, ella es servia de les tàctiques escoltades en programes de la radio, destinats als educadors, amb la finalitat de modificar les típiques preguntes que fem les mares en sortir els nens d'escola i obtenir respostes més llargues. Així demostràvem als fills, que també ens interessen les mateixes coses que per a ells els són importants: Què us ha agradat més avui? Ha passat quelcom interessant en el pati? hi ha res que no us hagi agradat? Tothom portava cromos per canviar a l'hora del menjador?

Aquest tipus de preguntes, estimulen als  fills a explicar detalls que, de no ser interpel.lats, cap pare o mare coneix. La Júlia s'assabentava que un amic d'en Marc, portava un munt de cromos repetits, senyal que els seus pares li en compraven a diari i raó per la que ell, també els demanava; també sabía de la Blanca, tant bona nena com semblava a ulls dels seus pares, s'estava tornant una arpia doncs, manipulava a les altres nenes per tal que fessin el que ella volia i menyspreava a les altres en rient-se de com anaven vestides o, fent burles de les baixes notes assolides d'uns o altres. En tot cas, ella respectava la manera de fer dels seus fills i sovint, es dedicava a fer d'apagafocs i donar-los consells per superar els alts i baixos del dia a dia.

Com la Júlia, també sóc una mare divorciada amb dos fills. Viuen a casa i fora de les vacances compartides, els caps de setmana, alternativament, estan amb el seu pare i em deixen dies lliures. Els primers dies d'escola dels nostres fills, no ens va costar reconèixer-nos i acostar-nos l'una a l'altra. Permeteu-me que em presenti. Em dic Mònica.

Al recordar com vaig conèixer a la Júlia, tinc de començar per explicar-vos allò que ens era comú. Les nostres filles anaven a la mateixa classe i al sortir, les dues ens trobaven a  la rereguarda del grup de pares. Les nenes en marxar tots plegats, encara els quedava quelcom per comentar i en el seu adéu, nosaltres també ens saludàvem. Us explicaré, encara que molts de vosaltres creieu sóc sociable, hi ha quelcom de timidesa que m'impedeix d'acostar-me a qui no conec. Ben al contrari de la Júlia, una dóna arribada fa vint anys d'Andalusia, feta als costums de la vella escola i en tot cas, o bé per procedència o per caràcter, desborda simpatia pels quatre costats. Puc dir, els primers dies em vaig sentir aclaparada per la seva personalitat. Em parlava com si ens coneguéssim de tota la vida, tot i que a mi, em costava d'entendre com parlava. Fins al cap d'uns dies, quan ja vaig acostumar-me a la seva veu i dialecte, a vegades la contestava sense dir res que em comprometés. No volia que s'adonés de la meva falta d'entesa.

• Vaya culo! - Va cridar-me a cau d'orella. Vaig espantar-me i en girar-me, vaig contestar-li
• Júlia! - sigues una mica més discreta.
• No me digas que no lo estavas mirando. Joder con el chaval. De dónde ha salido? A éste no le tenia yo visto por aquí.

Era cert, aquell home, vestit amb texans i una samarreta blanca, mostrava uns atributs masculins desitjables. Com nosaltres, quedava a segona fila, davant nostre. Solitari, no semblava conèixer a ningú més i a ulls de tothom, excepte als nostres, semblava passar desapercebut. Duia  una motxilla de criatura penjant a un costat de l'esquena i ens preguntàvem, quina criatura anava a buscar?.Suposo que sense voler-ho, xafardejàvem. Mentre rebíem els petons dels nostres fills, s'escapaven les nostres mirades cap aquell home i al seu fill.

A partir d'aquell dia al trobar-nos al trobar-nos amb la Júlia, amb paraules o mirades ens preguntàvem, ja ha arribat?

Deixàvem correr la nostra imaginació. Ens preguntàvem si aquell nen era el seu fill. No se li semblava massa. Més aviat el trobàvem lletjot. Potser era funcionari o treballador d'un banc, el fet que pogués anar a recollir el nen a l'escola era una pista. Mestre, autònom, metge ? Cada una de les professions que proposàvem deixava anar un comentari picant de la Júlia.

• T'imagines Júlia que treballés de mainader?
• Estaria bueno. A mí me gustaria que fuera fontanero. Ya le arreglaria yo sus cañerias.
• Júlia ! - jo l'advertia - córtate. Deja ya de hablar en voz alta. Un dia se dará cuenta.
• Mejor, a ver si se entera de lo que se está perdiendo.
• A mi no me gusta - vaig dir-li -
• Venga ya. Si desde el primer dia te lo estás comiendo con la mirada.
• Me gusta su voz.
• Su voz? va preguntar-me fent un gest d'incredulitat
• Mónica. Éste tio tiene un cuerpazo escondido. Si lo cojo, lo rebiento.

La Júlia tenia raó. A vegades em trobava sóla fent volar coloms. Imaginava com podria ser la meva vida al costat d'un home com aquell. Li atribuía totes les virtuds que m'agradaria trobar en un home. Construía el meu castell en un núvol i em veia, ajaguda al sofà amb el  meu cap damunt la falda d'aquell home. M'acaronava i mimava. Em mirava dolçament i a canvi jo li feia un petó a la boca. Les seves mans em protegien de les meves pors.

Amb el pas dels dies, hi havien petits detalls que ens ajudaven a omplir les peces que mancàvem del nostre trenca-closques. Ens havíem adonat de qui era la mare del nen. La Júlia, amb la seva manera de parlar, la va batejar el primer dia. - Ésta tiene que ser una bicha - i a partir d'aquell moment per referir-nos a ella l'anomenàvem així.

"La bicha" era una noia més joveneta que nosaltres que, en comptem més de quaranta i sense determinar exactament la seva edat, li en posavem "treinta y tantos". Vestia normal, sense estridències. Se la veia primeta, guapa, agradable. No hi havia res a ressaltar de dolent. En tot cas, ella el tenia i nosaltres no. La Júlia jugant amb mi, em preguntava - ¿qué le hará esta en la cama que no le puedas hacer tu?

Poc a poc ens adonarem que ja no erem nosaltres dues les úniques que ens el miràvem. D'altres mares se li acostaven amb qualsevol excusa. Ens resultava cada cop més difícil de trobar-lo entre la multitud i per tant, ens tocava adelantar files i situar-nos més a prop de primera línia.

Potser per la meva educació o potser pels costums socials apresos al meu poble, la vergonya m'impedia d'anar a parlar directament amb un home que no coneixia de res. La Júlia s'acostava a la meva espatlla fent el paper de dimoni i parlant-me a cau d'orella em proposava que em llances a parlar amb ell - ¿no lo hacen las otras, porqué no lo vas a hacer tu? em temptava, ¿has visto que paquete?.

La veritat es que en part, la Júlia tenia raó. A la meva edat, ja me n'he vist de totes. Homes que tot i estar casats, els feien el salt a les seves dones, com també dones que vivien aventures fora dels seus matrimonis. Semblava que tot els fos permès quan de fet, sempre m'havia desagradat i rebutjava qualsevol proposta insinuant viure aquella situació. El que no volia per a mi, no ho volia per ningú, encara que, viure l'experiència de ser l'amant d'un home casat em provocava. Potser en aquell moment i a hores d'ara, no sabria explicar-vos exactament  el perquè, però en tot cas tinc de dir-vos que m'agradaria viure l'experiència.

Em calia trobar l'excusa per acostar-m'hi sense semblar una "buscona". En tot cas, lluny dels ulls de la Júlia, massa cotilla i prou capaç, de parlar amb qui no toca, acabant tot plegat, en un gran embolic de faldilles.  Vaig començar a pensar-hi fins que en trobés la manera. Hi havia moltes opcions, des d'ensopegar amb ell sense voler; acostar-m'hi i presentar-me directament; demanar a alguna de les altres mares que me'l presentés o, buscar la complicitat dels meus fills per a que s'acostessin al seu fill donant-li un caramel. Totes em semblaven fórmules maldestres fins que la casualitat, el destí o la realitat, sempre superada per la ficció, me'l va posar al davant sense demanar-ho.

• Què vols prendre? - em va preguntar mentre jo, emmudida i sense deixar-lo de mirar, no sabia que contestar-lo.
• Un tallat. Descafeinat, curt de cafè i amb sacarina. I si pot ser, amb llet de soja.
• Caram! no sé si ho recordaré tot - va contestar-me - hauré de mirar si en tinc de llet.

Enrojolada i amb els ulls oberts com si m'haguessin espantat, vaig tornar-li la contesta que potser ell no esperava.

• No cal. La que tinguis ja em va bé.

No podia creure'm el que li acabava de contestar. Com ho hauria interpretat la pícara Júlia?. Els meus fills estaven jugant en el parc mentre jo, asseguda a la terrassa de la cafeteria, molt a prop de l'escola, acabava de dir-li a l'home a qui secretament desitjava, fos quina fos la seva llet, ja m'anava bé.

Mentre ell preparava el meu tallat, vaig aprofitar per enviar un missatge a la Júlia on li anunciava: és cambrer !!. Dos minuts més tard, em trucava i em preguntava com me'n havia assebentat, on era i si ja havia parlat amb ell. "aprovecha" m'aconsellava. "ahora tienes tu oportunidad y el tren, raramente passa dos veces a la mísma hora". La veritat que aquesta dóna sempre em fa riure amb les seves ocurrències. Jo el veia i acostar-se i per un moment, vaig ser prou valenta per deixar el telèfon damunt la taula, donar-li les gràcies per servir-me el "tallat" i fer-li el comentari més innocent:

• Tens un fill molt guapo. A vegades et veig per l'escola quan el vas a buscar -
• Gràcies, en tot cas, el mèrit és de la seva mare. 
• Se sembla molt a tu - li vaig dir -
• Jo també m'havia fixat en tu. Et veig sovint amb una altra noia. Tens dos fills, oi ?
• Sí, la Júlia i jo sempre ens quedem per la banda del darrere, xerrant. Perdona'm. No m'he presentat. Em dic Mònica.
• Sóc en Roger. El pare de l'Aitor. M'agrada haver-te conegut. Espero trobar-te un altre moment i  parlar amb tu una estona. Aquí estic molt enfeinat. 
• Fes, segur que ens tornarem a trobar al col.legi.

L'endemà, la Júlia no parava de fer-me preguntes. Jo m'ho havia buscat. M'havia deixat endur per l'emoció i allò que recriminava d'ella, ho estava fent jo. Havia parlat més del que tocava. En tot cas, ho just per no donar-li importància i deixar-la amb el suspens del que faria jo a partir d'aquell moment.

• Avui no ens trobarem. Espero fer-ho aviat.

Aquest va ser el text del primer missatge rebut d'en Roger. M'havia demanat el meu telèfon amb l'excusa de tenir contacte amb algun dels pares i mares de l'escola. Jo no li vaig demanar el seu número. En tot cas, estava a l'espera de rebre notícies seves. S'havia fet evident una certa atracció mútua. Sense dir-nos res. Ell era un home casat i jo, una dóna lliure. Jo no l'havia de buscar i ell no em tenia de trucar. Contrari a la meva manera de fer i pensar, allunyant-me sempre de qualsevol home casat, la situació em semblava morbosa i excitant. Era el meu torn per contestar o callar per sempre.

• Em sap greu. M'agradaria.

La meva contesta em semblava una tàctica d'atac. No deia res de dolent però suggeria moltes coses. Em mirava el mòbil amb cara somrient i abstreta en els meus pensaments, la Júlia, els seus fills i els meus, reclamaven la meva atenció. Marxem?

L'endemà vaig trobar al Roger al meu lloc de guaita. Allunyat dels altres pares aglopats a la reixa del pati de l'escola. En veurem arribar, els seus ulls em somrigueren saludant.

S'estava palplantat, menjant-se un gelat, recolzat en el mateix arbre, on normalment sóc jo qui cerca refugi del sol. El malparit no només tenia un bon cul doncs, al tenir-lo tant a prop vaig fixar-me en la seva boca,  de llavis carnosos, llepant el gelat, els feia ressaltar d'un color més rogenc. Me l'hauria menjat tota allà mateix.

Des d'aquell dia, per moltes d'altres mares, vàrem deixar de representar el paper de les dues divorciades solitaries de la rereguarda. Ara els resultàvem quelcom més semblant a dues amenaces doncs, en llibertat, podíem prendre'ls la parella. En Roger ens acompanyava habitualment. Restava dret al nostre costat, sense badar paraula i somrient les eloqüències de la Júlia.

El fill d'En Roger, és feu amic del meu i per tant, ara disposava d'una coartada innocent per allargar les tardes en el parc. Mentre asseguts en el banc  tots dos parlàvem de foteses, a voltes es girava i em somreia mentre jo me'l quedava mirant. Embadalida.



S'acaben altre vegada les vacances d'estiu, els nens s'han fet grans i ja no aniran a l'escola. A ell, ja no el tornaré a trobar. Ho sé, no ho puc negar. En Roger em provoca fantasies. A voltes, sense ell adonar-se, contacta amb els meus sentiments. D'altres vegades, impacta en la meva pell. Sovint, amb els meus desitjos més íntims. L'imagino sota els meus llençols, aferrat a les meves cames, amb el seu cap enclotat entre les meves engonals i la seva boca, besant tots els racons del meu sexe. Hi somio. La seva imatge em neguiteja i m'obliga a preguntar-me, què m'estic fent a mi mateixa.

Ell és un home casat. Mai hauria de ser meu. La meva fantasia s'esvaeix al veure'l agafat de la mà del seu fill, content i emocionat de trobar-lo cada tarda a la sortida de l'escola. Se'ls veu somrients i il.lusionats per viure una nova aventura, la seva, la de la vida familiar, on els fills comparteixen cada nit el seus somnis amb els pares i, on les mares, procurem que no els manqui de res i els tanquem els ulls amb un petó de bona nit.

Si en Roger es va insinuar,  mai me'n vaig adonar. Mai l'he vist fer un gest que em permeti trobar l'excusa, la coartada perfecte, per llançar-me al seu damunt i dir-li que el desitjo.

Com diu la Júlia, "existen muchos peces en el fondo del mar" i aquest hivern, jo en voldré pescar un.