diumenge, 31 de desembre del 2017

Princeses, gripaus i altres bestioles (segona part)

Princeses, gripaus i altres bestioles

Quines bestioles! - va pensar la Princesa - o no m'escolten o no m'entenen. Cap altra dona d'aquestes contrades ha rebut més pretendents i propostes de matrimoni. Els vaig rebutjar a tots, excepte un que em pertocava i, si em vaig equivocar o més ben dit, la vaig cagar, de cares en fora, ningú n'ha de fotre res.

A setze anys lluïa una cabellera rossa, rinxolada i al meu rostre aparegueren unes pigues innocents.

El pare en mirar-me, sempre em deia que tenia un nas molt bufó i una boca petonera. Li semblava una nina de porcellana. De l'amor res en sabia i tampoc coneixia que pretenien els nois quan revolaven vora meu fent-me propostes que aleshores em resultaven estranyes. Recordo el dia que vaig deixar-me portar pels seus jocs.

Una tarda d'estiu, lluny de casa, passejava agafada de la mà d'un noi que m'agradava. Ens amagàvem pels carrerons del barri vell i cercàvem, en els jardins del Passeig Arqueològic, el refugi a les mirades de reüll dels vianants. Qualsevol persona que ens creuàvem, podia ser coneguda del pare i en un cas, murmurar a la nostra esquena haver-nos vist.

Recordo haver tingut molta cura en triar el vestit d'aquella tarda. No volia semblar una nena petita i tampoc, volia anar massa mudada. Vaig triar-ne un de color crema, amb una faldilla per damunt dels genolls, acotat a la meva cintura i una mica més ample pel damunt dels meus pits, aleshores massa petits per esdevenir insinuants.

Ell duia uns texans, una samarreta amb el dibuix d'un veler i unes ridícules sandàlies. Em semblava el noi més atractiu i malgrat el poc encert en la vestimenta, se'm feia irresistible. La primera vegada que el vaig veure a l'Institut, ell em va enxampar mirant-lo. El meu cor em va fer un tomb i vaig quedar-me enrojolada.

La xafogor d'una tarda d'estiu, els jocs i les corredisses pels jardins, acabaren al costat d'una font on l'aigua embassada, tèbia i transparent, havia de servir-nos per refrescar-nos i acabà per fer-nos pujar la temperatura. Vaig aprendre que el desig compartit, és més intens al desig provocat pels somnis solitaris del meu llit a les fosques.

En posar els peus despullats a la bassa, en Joan Caragol quedava assegut al meu costat, al graó que formava la font. Jo vaig començar a caminar i després córrer, fent anar l'aigua d'un costat a l'altre i formant petites onades que acabaren per esquitxar-lo i mullar els seus pantalons. En acostar-me per abraçar-lo i estrènyer el seu cap entre els meus pits, les seves mans a l'alçada de les meves cuixes, m'abraçaren i sentí per primer cop el contacte d'unes mans d'home cercant les meves natges per sota la meva faldilla. Prengué aigua de la bassa i des dels turmells s'enfilaren cap a la darrera dels meus genolls, mullant-la i refrescant-la. Prengué més aigua i amb les mans molles i fresques, recorregué les meves cuixes. Feu-les lliscar per sota les calces a l'alçada de les meves natges, comprimint-les i eixamplant-les a plaer.

Em tremolaven les cames i m'obligaven a doblegar els genolls, restant mig ajaguda a la seva esquena i amb el seu cap entaforat en els meus pits que, besant i mossegant la roba del meu vestit, la seva boca cercava la manera per arribar als meus mugrons.

Vaig alçar el cap a la recerca de mirades indiscretes d'altres parelles, com nosaltres, passejant i festejant pel mateix lloc i hora, amagant-se de nosaltres o altres mirades indiscretes de passavolants.

En Joan no deixava de magrejar-me les cuixes per sota les faldilles. En una d'aquestes, les seves mans situades a costat i costat dels meus malucs, prengué les tiretes de les calces per abaixar-les i desar-les a l'alçada dels turmells. Quedaren surant a l'aigua de la bassa i trigaren tres segons a enfonsar-se deixant-me espai per obrir-me un xic de cames.

En somnis continuo recordant la sensació que em provocà la seva mà pujant per la meva cuixa fins a xocar amb la porta del meu sexe. Em notava molla i em provocava vergonya. De fet no en sabia res del sexe excepte pels comentaris que fèiem entre les noies de l'internat. N'hi havia què explicaven haver-ho fet i les altres, escoltàvem i preguntàvem com era la grandària del sexe dels homes i si els havia fet mal el primer cop. A hores d'ara m'adono que qui més parlava i presumia d'haver estat amb més d'un home en realitat no n'havia tastat cap. Vés a saber si a banda de les fotografies de les revistes pornogràfiques amagades pel seu germà sota el matalàs del seu llit, havia vist mai cap home despullat.

Mentre el deixava jugar amb els seus dits a l'entrada del meu sexe, vaig deixar-me endur pel plaer que em provocava. El meu cul s'estrenyia i m'obligava a tirar el pubis endavant. Genolls doblegats i mirada perduda cap als arbres. En un determinat moment, s'aturà i es desféu de la gàbia dels meus braços. Alçà la mirada i amb la rialla als ulls i la boca petita va dir-me, t'estimo.

Vaig sentir com el meu sexe s'extremia i em mullava les cames. Per la vora de la faldilla, amb les dues mans vaig alçar la roba, desant que mirés el meu sexe vermellós de tant ser magrejat. Acotà el seu cap a la meva panxa i la besà per sota de la roba.

La por a ser descoberts. L'inexperiència. El joc. Em feu sortir de l'aigua i córrer descalça per la gespa que envoltava la font. Ell em perseguia fins que jo, mig aturant-me, em girava corrents d'esquena per poder veure-li la cara quan m'atrapava i em feia un petó.

Com la Princesa empresonada i víctima d'un encanteri de la bruixa de la meva mare, aquella tarda d'estiu no es va tornar a repetir mai més. S'adonà com només ho fa una mare què la seva filla s'havia enamorat. Arribava tard i a deshores, vermella de cara i amb el vestit mullat i tacat.

Un vespre d'aquell mateix estiu, la colla del cau va voler fer una festa als mateixos jardins del Passeig Arqueològic i, coneixent a tots els nois i noies del casal, els pares em varen deixar-hi anar. Dúiem guitarres per cantar, un mos per berenar i amagades a les motxilles, ampolles de licor robades dels armaris dels licors de cada casa.

Vaig allunyar-me per un moment de la rotllana i amb l'excusa de sentir-me marejada, vaig acostar-me tota sola fins a la bassa on jo em pensava haver perdut, la meva virginitat. L'aigua s'havia tornat verda i fosca. Restava somorta i un petit doll d'aigua, vessava sobreeixint per la boca de la font. S'escoltava el cant d'un gripau i mig espantada, el cercava en mig la gespa o a la vora de la font.

La veu d'una companya m'arribà des de lluny. Dempeus davant la font, em vaig descalçar per endinsar-me en aquella aigua plena de records. No es veia el fons i en moure els peus en el mateix lloc on vaig estar el primer cop, m'adonà que quelcom restava en el fons.

Vaig trobar les meves calces, oblidades. Fins aleshores havia pensat trofeu d'En Joan i m'imaginava, com ell les guardava en record del nostre amor i penyora per tornar en veure'ns altra vegada.

Babaua de mi, penso ara. Des de fa uns anys, en el pati de casa, en una font que vaig manar instal·lar, formant una bassa plena de peixos blancs i vermells, les vesprades d'estiu escolto com canta un gripau. M'entendreix i em fa imaginar, si la besada regalada d'aquell primer vespre d'estiu, converteix als prínceps en Gripaus.

No n'hi cap altra com el primer amor. Els records ens juguen males passades i a hores d'ara, continuem imaginant-lo etern quan en realitat va ser fugaç. Hi ha qui, en cada relació, cerca les mateixes sensacions viscudes en el primer amor i no s'adona que en la vida, els records formen part del passat i la imaginació ha de viure del desig del present i en un cas, d'un projecte futur.

He dit prou. Estic tipa de besar gripaus esperant que es converteixin en Prínceps blaus. Ara cerco a persones normals, dins les meves xarxes socials. Si no n'hi ha de nous, tinc l'esperança de tornar a trobar al meu primer amor al Wallapop.



divendres, 29 de desembre del 2017

Princeses, gripaus i altres bestioles

un conte extret del llibre de relats el carrer dels petons, d'En Pep Cassany


Una vegada hi havia una Princesa, cansada de romandre sola i tancada al seu castell. Anys enrere el seu pare, el Rei, li havia procurat un casori adequat al seu estatus social. Convocats tots els Prínceps de les millors cases de la Cort, aquell bon home havia beneït i pagat un casori adequat, finalment, acabat com el rosari de l'aurora.

Estava cansada de no trobar nous pretendents, guapos, intel.ligents i rics, desinteressats en el seu estatus i amb capacitat per estimar i fer-se estimar. Aquesta segona vegada, semblava estar envoltada de gripaus que, només s'acostaven a la seva finestra amb cap altra fita que tastar la mel reial.

Li havia arribat a ses Majestuoses orelles, noves fórmules per emprar. Ara podia triar, connectaria amb el seu poble i es faria passar per donzella, gràcies a un nou mitjà, les xarxes socials. En aquest nou regne virtual, la seva posició era igual a totes les altres persones. Per fi havia trobat als seus iguals, solters, separats i divorciats amb ganes de trobar parella i a ser possible, tornar-se a enamorar.

Un dia de tardor, prop de Girona, els nous amics de la Princesa celebraren una festa i ella, tota presumida i decidida a conèixer a tothom, es disfressà de plebea i s'acostà a la Pineda lluïn el seu millor somriure als llavis.

Estranys i coneguts, amics a la xarxa social, l'acolliren amb alegria fins al moment en què la Princesa va obrir la boca per preguntar - Com és això, s'havia de portar taula i cadira? qui ens servirà el menjar? - Davant aquella ocurrència, tots esclataren a riure. A qui se li acut anar a una barbacoa al camp sense portar res de res?

Plats, gots, coberts, tovallons, menjar i beure li va ser posat a taula, com acostumava a passar en els millors restaurants. Mirava al voltant i somreia en escoltar les ocurrències i riallades de la gent. No hi entenia res. Ningú li feia cas i tampoc trobava com posar-hi cullerada a les converses. - El cervell d'una Princesa no està programat per tant xivarri i en tot cas, la suposada neurona atorgada com un do preuat en néixer, connecta quinze minuts i desconnecta no més tard de les dues del migdia.

A l'hora del cafè o més ben dit, de les copes, una rere l'altra anaven entrant a la panxa de la Princesa i a poc a poc es notà una sensació estranya a la llengua. Volia parlar i dir-hi la seva.

Els vilatans i d'altres princeses del voltant, s'entestaven a parlar de prínceps i princeses i, com s'afanyaven a petonejar gripaus desitjant, per art d'encanteri, convertir-los en prínceps blaus.

Va ser llavors que la princesa no va estar-se de dir-hi la seva - els prínceps blaus no existeixen i en tot cas, en besar-los, es tornen gripaus. Us ho puc ben assegurar, el meu ara, deu rondar per casa vostra.
  • Mentidera! - algú li va etzibar - No serà que el teu exmarit tenia el cervell més gran que la titola?
  • Feu-me cas - va contestar la Princesa de manera grollera - Fins ara, no he trobat cap manera més efectiva per trobar pretendent.
  • I quina és aquesta fórmula - van preguntar les companyes de taula.
  • No us ho hauria de dir, és evident. A les xarxes socials!
  • Al Badoo?
  • No, no  - va dir la Princesa - Al wallapop
I vet aquí el gat que fa agafar, el gos que va lladrar i aquest conte, continuarà...


dissabte, 9 de desembre del 2017

Amor Flamenc


Relat del viatge a Brussel.les d'en Pep i els cinquanta mil catalans

Eren les onze de la nit i en trucar a la porta de la recepció de l'hotel, ens obrí una noia jove, de cabells daurats i ulls blaus, amagada darrere la porta puix que anava vestida de nit, despullada. Parlava en un educat i refinat Anglès o això imagino doncs, sense entendre res, no podia deixar de mirar la nuesa dels seus peus, les seves cames o fixar-me en el color fosc de les seves calces.

Un dia farcit d'emocions. Desitjós de dutxar-me en aigua bullent, estirar-me al llit i descansar.

El dia abans, llevats a les cinc del matí, quatre amics vàrem emprendre viatge cap a Brussel·les. Sense saber massa bé quin era l'objectiu que perseguia la nostra presència a la Capital d'Europa, a banda de fer-nos veure, teníem de fixar fites més senzilles d'assolir. Fer turisme?

No hauria d'explicar-vos cap de les nostres peripècies, començant per les meves. Fins dimarts al vespre encara no tenia clar si podia permetre'm el luxe d'anar-hi. Ja feia molts dies que ells havien reservat habitació prop de la capital i jo, sabent l'esforç econòmic que em suposa qualsevol despesa extra a la vida diària, havia decidit quedar-me a casa, veure la manifestació per la tele i amb l'estelada, tapar-me les cames. Arraulit, en un racó del meu món diari, ho veuria tot mossegant-me les ungles.
Hi ha qui em diu que el nostre destí i sort es prescriu en néixer, encara que el desconeguem i no para de sorprendre'ns. Si més no, jo em deixo temptar i sé dir sí quan cal.
El cert és, malgrat que ens cancel·lessin la reserva de llits a Brussel·les i acabéssim dormint a 150 km del crit de l'endemà reclamant la llibertat dels presos polítics catalans, la il·lusió per participar en la manifestació era molt més gran a la preocupació de no ser prou catalans demostrant, fem costat al Govern de la Generalitat a l'exili.

Si en el camí, les notícies llegides als diaris catalans es feien ressò de les xifres d'Òmnium preveient 20000 catalans manifestant-nos i, en certa manera ens sentíem, avergonyits per no ser prou gent al davant del parlament europeu, les riuades de gent pels carrers de Brussel·les amb llacets, bufandes i altres complements de color groc, globus, pancartes i estelades de tota mida, em feia pensar que seríem molts i molts més.

A Brussel·les s'ha parlat el Català arreu. Al metro, tren, autobús, taxis, carrers i places. S'ha cantat, parlat i demanat ser respectats com a ciutadans d'Europa. Ciutadans d'una nació capaç de fer l'impossible per arribar al possible. Pacíficament i democràticament.

Si el fred, el vent, la pluja i els parlaments polítics tres hores després d'haver començat una marxa amb punt de sortida, recorregut i arribada en una plaça desconeguda, no ens varen fer defallir, hem de dir sí, President, així sí, els catalans quan fem coses, som collonuts.

Ni Brussel·les és una ciutat del mediterrani, ni estan preparats per rebre l'onada de turistes vestits de groc, arribats de l'altre costat dels Pirineus. La part llatina es deixa escoltar sota la pluja quan alguns criden a mig del carrer demanant independència. Talment japonesos davant la Sagrada Família, ens arraulim davant l'estàtua del nen pixaner. Critiquem la mida del simbolisme i ja no sabem si la mida, és producte de l'edat o el fred que carda.

Seria de bojos no entrar a cap cafè per escalfar-se la panxa, les mans i els peus. D'altra banda, la seva beguda tradicional és la cervesa i no li farem un lleig. Ni una, ni dos. Tot sigui per quedar bé amb el poble Flamenc.

Posats a fer quilòmetres, somiar i desitjar, fem camí cap a Bruges i més tard cap a París, la ciutat de l'amor, sabent que si a hores d'ara no he trobat l'amor, ni amagant-se en calcetes darrere la porta de l'habitació del meu hotel, això ja comença a ser més difícil d'aconseguir que la independència de Catalunya, a hores d'ara, una República proclamada i mancada del suport polític que li permetin marxar de casa i seguir el seu propi destí.

Visca Catalunya, visca l'amor.