Cau la pluja i la melangia m'atrapa

En el meu estudi, refugi de pedra, fusta i vidre, talment com una caixa de pessebre rematada amb una xemeneia que crema la darrera fusta seca que em resta d'aquest hivern, el sofà de coixins farcits de plomes i folrats de pana negre em reclamen que m'hi estiri a pensar i decidir, quin llibre triaré per descansar de cos i estirar cervell.

Algú en el cel ha decidit, remullar-nos o endreçar-nos a tots a casa i aprofito aquestes darreres hores de primavera per capbussar-me sota la manta que em procura escalf i em fa venir soneta. En la meva migdiada, després d'un bon àpat, regat per un bon vi, cafè i copeta, el meu estat és l'idoni per a tancar els ulls i somiar.

Escolto com la pluja impacta violentament a la teulada i l'aigua corre per les canals, cau pels muntants i s'escampa per la terra que, xopa, la rebutja i l'obliga a embassar-se.

La melangia m'atrapa amb la seva dolça melodia acompanyant la lletra d'un poeta que, a parer meu, tal dia com avui, vés a saber quants anys fa, mig endormiscat a la seva cambra, després d'un vi calent i tot pensant a fer la migdiada, escriuria versos sense saber, que tal dia com avui, jo i altres cent, el llegirem i en faríem esment.

Certament la realitat supera la ficció doncs, plou i fa fred, el sofà el tinc ocupat per quatre ganàpies petits que, cridant i barallant-se, diuen passar-ho bé mentre jugant, interpreten les normes al seu gust.

Em resta fregar els plats, escombrar la cuina, portar a l'amiga de la nena a quaranta quilòmetres de distància i pensar, quanta estona haurà de passar abans no em pugui apropiar del meu sofà, el meu llit i tancar els ulls, sabent que demà hauré de tornar a deixar córrer l'aigua i continuar a escombrar, fregar i deixar que corri l'aigua per netejar altres plats.

La realitat supera la ficció.

Metàfora de la meva transmutació primaveral

Després de mesos d'ostracisme, reclosos a casa pel fred, tapats amb bufanda fins al nas i amb els calçotets o calces de llana i coll alt, arriba el suposat bon temps i com a papallones que sorgim del capoll, creiem que la transformació és evolució i despleguem les nostres ales per sortir a volar.

Ens manquen ales per descobrir tots els indrets que tenim al nostre abast. A vegades, sense direcció aparent, volem alt per descobrir en perspectiva tot el que tenim al nostre abast. Des de tan amunt, tots els camps són verds, inundats de colors, flors i aromes. Dolçament acotats per camins i amb construccions que a voltes, semblen cases sòlides, elegants, boniques. Res més lluny de la realitat quan t'hi acostes a vol ras.

Hi ha tant per descobrir que no sabem per on començar, si centrar-nos en tant una parcel·la com l'altra o si en el nostre vol de reconeixement, passejarem d'una a altra banda convertint-nos en la mosca collonera o papallona que, es deixa admirar i surt volant quan algú s'acosta.

En aquesta època de l'any, rarament el nostre vol és ferm, amb destí fixat. Hi ha molt per flairar. Les flors despleguen els seus encants i ens captiven i sedueixen amb dolces fragàncies i els colors més purs. De fet, sabem que hi ha flors de temporada i les anomenem, flors d'un dia.

Com més primaveres han passat, més experiències has viscut i camps has visitat. Ara sé, que els arbres fruiters són la meva opció. Els he vist créixer, lluitar per sobreviure, han estat consentits i guarits quan algú els ha fet mal o quan indesitjables plagues, han volgut destruir els seus fruits. Despleguen fulles, flors i fruits, envaeixen els meus sentits.

A poc a poc he decidit que ja és hora de construir un niu en un d'aquests arbres, a recer de vents i tempestes, a l'ombra del sol i prop d'un riu que ens doni vida. No massa lluny del mar.

A hores d'ara, que ja sé el que m'agrada, em tocarà trobar companya de viatge, objectiu i projecte. Haurà de ser de la meva espècie i encara que m'agradin els ocellets de colors, el galop de les eugues i les sirenes sorgides del mar, caldrà trobar una papallona, sorgida com jo d'un capoll, que hagi vist el món en perspectiva i que també, cansada de volar i flairar tot tipus de flors d'un dia, decideixi que el seu niu en un arbre fruiter, prop del mar, a recer dels vents, tempestes i la solana de l'estiu, al meu costat, és la seva opció de vida.

Passi-ho bé Senyoreta Primavera.

Sense por

Sense por, sense res a perdre, afrontes la vida sense por, gaudint del que arribi i aprenent com la vida ens dóna lliçons i hem d'acceptar que també ens equivocarem.

La por ens enganya, no ens permet moure'ns i fer un pas més.

Es té por al desconegut. A tornar-ho a provar i tornar-te a equivocar. Es té por de la por.

La por és un sentiment. Qui creu no tenir-ne és titllat d'insensat o imprudent per uns quants i de valent i audaç per uns d'altres.

"No tinguis por" és la frase feta dels que abans que tu, han tingut por del mateix que estàs a punt de fer.

Sigues coherent amb tu mateix. Viu la por i supera-la doncs, quan l'hagis superat estaràs disposada a tornar a assolir un nou repte.

Viu, viu sense por. Fes un pas endavant i salta al vuit si el que vols és tastar l'adrenalina del moment de perdre la por lligada a una corda per fer "ponting", llençar-te d'un avió amb paracaigudes i en qualsevol cas, saber que abans que tu tots arribem a terra d'una peça.

Estima i deixa't estimar.

Viatja sola. Deixa't seduir pel que veuràs i viuràs.

Surt de casa, emporta't un llibre, puja una muntanya, llegeix, contempla, gaudeix i torna plena de moments viscuts.

Viu, viu el moment, viu la vida, viu el que t'arribarà, el que cercaràs i el que mai hauries volgut viure doncs, així és la vida. Una muntanya russa disposada per descobrir-la dia a dia.

Parelles a ritme de la música: Play, Stop i Pausa

Hi ha qui relata la seva vida amorosa a ritme de casset. Estic On/Off, Play, Stop o Pausa

D'altres, directament estan fora de joc, però no per això, deixen de ballar a ritme de la música més actual i caribenya, encara que sempre restarà lloc pels ritmes lents, enganxosos i romàntics que et permeti ballar arrapat a qui tens més a prop en aquell moment.

A la diversitat de formes de pensar i actuar n'hi sumo una, aquesta, definir el teu estat de disponibilitat d'acord amb les tecles del radiocasset. Hi ha qui balla a ritme de la música que estan posant, d'altres que volen fer córrer la cinta endavant més apressa doncs aquesta cançó no els agrada, d'altres que tot i ballar la cançó recorden la d'abans i voldrien prémer la tecla per fer córrer la cinta enrere, pocs creuen que el millor és posar pausa i encara n'hi ha d'altres que directament, si fos per ells, canviarien la cara A per la B o directament, llençarien la cinta a la piscina.

Si ens posem a parlar de música, millor no discutir i fer-nos mal. Que és el més important, l'aparell reproductor o el que transmet el so del moment? La màgia es troba en el racó dels sentiments quan menys t'ho esperes.

En l'amor, tant se'n fa la música que escoltis, si t'atrapa, estàs fotut. La música sorgeix de l'interior de dues persones que compassen i amplifiquen el seu ritme, creant nous sons i ballant melodies que mai ningú d'altra haurà escoltat. El seu so és estereofònic i per la seva qualitat, no hi ha dubte que és amor.

Si la cançó serà llarga, curta, lenta o marxosa ja es veurà. Quan et fiquis el llit i ressoni al teu cap aquell ritme, no cal que hi pensis més, t'has enamorat.

Així doncs, vigila on vas i la música que escoltis, tant siguin cants de sirenes o lleons marins, que a la fi són el mateix. Per més que creguis que estàs en pausa recorda, la música mai no s'atura. El seu so s'esmuny per finestres i balcons des de les cases dels veïns, dins els cotxes, des dels telèfons, les teles, els ordinadors i sobretot, la música la reproduïm cada dia en el nostre interior. Ara només cal trobar qui sintonitza la mateixa emissora.