Aliena

Aliena al soroll de la gent, la música alta i ignorant que jo l'estava observant, la seva mirada es fixava en els titulars del diari de diumenge. Potser era tard per afegir-se a la festa. Per mi era una perfecte desconeguda. Sola, havia passejat entre taules i cadires ocupades, mirant a banda i banda per a cercar el seu propi espai. Una petita taula. Una cadira. Al costat del reg, a la terrassa de la Rosaleda.

Va seure donant-nos l'esquena. Girada i cap cota. De reüll, cercava el cambrer per tal de cridar-li l'atenció i demanar quelcom per beure. Un vermout i quelcom per picar. Quan ningú la mirava, resituava la cadira apartant-se de l'ombra allargada dels plataners de la Devesa, que pelats, a l'hivern deixen passar el sol i atemperen l'ambient.

La caçadora de pell negra no li feia cap nosa. Vestia texans alts de cintura, unes botes negres de sola gruixuda i a conjunt amb la seva vestimenta, una cua de cavall i unes ulleres d'aviador fosques. Tot plegat, semblant al look de la dóna americana dels anys 80. Potser sí. Era així com li agradava de vestir un diumenge qualsevol.

Absent del diàleg entre els meus companys de taula, absort en els meus pensaments, vaig pensar en convidar-la. No m'agradava veure-la sola. Potser m'estava equivocant. La soledat  pot definir-se com  un sentiment o un estat. Enmig d'aquella gentada, no hi ha persona més sola que aquella que sent que no forma part del grup.

En passar a prop seu vaig torçar el meu pas per girar el cap i mirar-la a la cara. Em va transmetre tranquil·litat i serenor. Vaig començar a dubtar. Ella va aixecar el cap i en creuar-nos les mirades em va saludar mentre jo em sorprenia i abaixava els ulls assenyalat per la meva vergonya.